La meva visió dels fets – Laia Ferré

Decisió del tema

Decidir el tema pel reportatge audiovisual va ser llarg. Idees si, viables poques. No sabíem gaire per on tirar. Les primeres reunions de grup el tema sempre quedava a l’aire: “busquem més”. Va arribar el dia límit per parlar a la classe de les propostes. Finalment vam plantejar al Vicenç Sanclemente la proposta principal: metges addictes. No tots hi estàvem plenament convençuts, és un tema delicat i que pot afectar la credibilitat d’aquest sector, però tenia ganxo.  Quan ho vam dir en veu alta ens vam adonar nosaltres mateixos que no podia ser un reportatge audiovisual, no podríem aconseguir imatges degut a l’anonimat. “D,acord, doncs pel de ràdio. I audiovisual que?” Estàvem interessants també amb el tema de la immigració, concretament amb els menors que són retornats al seu país d’origen. Però també era complicat aconseguir imatges…i informació. Llavors va ser el Sanclemente qui ens va proposar parlar de la problemàtica del padró a Vic i la relació amb la immigració. Hi havia coses que ni periodistes ni polítics havien deixat clares. Era una llei? Una consulta? El perquè? Hi havia gent que s’havia vist afectada? Que havia comportat?

Ens hi vam enganxar de seguida amb il·lusió. Esta bé, si, anar a Vic era complicar-se la vida. Però i si aconseguíem treure alguna cosa que encara no s’havia dit? Era un tema d’actualitat en el qual hi havia portes obertes. L’estructura del reportatge la vam fer juntament amb el Vicenç. Buscaríem un immigrant què hagués tingut problemes amb el padró i contrastaríem la seva visió dels fets amb les de l’Ajuntament, i si teníem la possibilitat de parlar amb algú de Plataforma per Catalunya, que havien recolzat la proposta, millor; a més, també hauríem de buscar un especialista en temes jurídics que ens expliques la legalitat o il·legalitat del que pretenien fer.

Trobar contactes des de Barcelona no era fàcil. A més a més, el govern central ja havia posat pals a les rodes a la nova proposta del padró. Així doncs, seguir el patró inicial va ser tan difícil com decidir la música dels viatges en cotxe. Finalment, després del primer dia a Vic, ens vam adonar que el conflicte del padró ja no era notícia, no podíem seguir burxant en una proposta que no s’havia dut a terme. Aquell dia vam aconseguir el contacte de Mohamed Ben Kiram, que ens va proporcionar el director de El9 nou. Va ser llavors quan vam decidir agafar-lo a ell com a protagonista i orientar el tema en la societat, i deixar el conflicte del padró com a reflex del sentiment d’autodefensa d’alguns sectors de la població. La entrevista amb Anglada també va ser clau per poder canviar l’enfocament del reportatge, ja que les seves declaracions van “donar molt joc” i plasmen la visió de tot aquest sector de la població, en augment.

Dies de gravació

Odissea

El primer dimecres tarda que vam anar cap a Vic ja era febrer. Només teníem una porta on anar a picar, Juan Soler, un home que portava un casal de Vic i treballava amb gent immigrant i amb projectes d’integració. També havíem parlat amb un jurista de Barcelona, però sense concretar res, i amb l’Elisabeth Freixer, Secretària Tècnica de l’àrea d’Afers Socials i Ciutadania, per si ens posava al dia de les prestacions que tenien la “població autòctona” i els immigrants. Aquesta última no volia parlar com a tècnica i volia posar-nos en contacte amb el regidor de torn, per tant tampoc acabava de ser el que buscàvem; nosaltres volíem que algú que portes molts anys com a treballador en l’àrea d’afers socials ens expliques el seu dia a dia, la realitat de si una tenien més prestacions que uns altres (i així recolzar o desmentir el que argumenta una part de la població).

En resum, la primera tarda de gravació va ser una odissea. Se’ns va punxar la roda del cotxe a mitja hora d’arribar, vam arribar tard a la cita amb Juan Soler, i a més, no ens havíem entès be i teníem la direcció equivocada. Un èxit. Ítaca cada vegada més lluny…. Vam decidir que com a mínim aprofitaríem el  viatge per gravar imatges de recurs. Per completar el quadre estàvem en plena onada de fred. Quan anàvem cap el barri del Remei vam passar per davant de la redacció de El9 nou, el Victor i el Pablo van entrar a preguntar. A partir d’aquí les coses van anar molt millor, el director els va passar els telèfons i direccions de Mohamed Ben Kiram, un marroquí instal·lat a Vic que havia obert una teteria en un dels carrers més emblemàtics de la ciutat, i Toni Iborra, un advocat de l’Associació Veus Diverses, que defensava els drets del immigrants. Després d’algunes imatges al barri del Remei, vam anar cap a la teteria a conèixer en Ben Kiram. Era un molt bon exemple d’integració a la ciutat. A part parlava força bé l’ idioma i era força carismàtic. Sabia del que parlava i tenia molt clares les seves idees respecte el tema de la immigració a Vic. Vam decidir llavors que era un bon candidat per ser el protagonista del reportatge.

El primer dia vam aprendre a buscar les coses positives, i a espavilar-nos i buscar solucions quan tot va malament. També vam aprendre que s’ha de gravar sempre o quasi sempre amb trípode; moltes imatges no les hem pogut utilitzar perquè es movien massa i ens han faltant imatges de recurs.

Entrevistes

Va ser un divendres molt llarg. A les 8h del matí sortíem de Barcelona…i ales 8h de la nit encara érem a la Pompeu ingestan imatges. Però també va ser molt productiu. Bàsicament el vam dedicar a tres entrevistes. A les 10, Miguel Sánchez, Secretari General de CCOO i un dels responsables del manifest en contra del padró que van signar 26 entitats. Finalment no surt en el reportatge, però ens va ser molt útil per començar a entrar en matèria. Què havia passat? Què en pensaven uns i altres? Hi havia problemes abans? Vic es una ciutat racista? Ell opinava que no, i nosaltres començàvem a decantar-nos. Dimecres no havíem trobar res, i amb aquells que havíem parlat en principi cap problema, semblava que lo del padró era aigua passada.  Perquè tan bulo doncs? L’entrevista clau va ser la d’Anglada. Vam preparar les preguntes tot esmorzant, havíem quedat amb ell i teníem la intenció d’aprofundir en el seu discurs. Si, immigració controlada, això ja ens ho sabíem de la pàgina web i d’altres entrevistes…però quines mesures? Quins problemes concrets? La intenció era bona, el resultat no tan. Això si, sempre amb diplomàcia. Cap queixa de tracte. Ens va obrir la porta del seu despatx, abans d’entrar, però, tots ens vam fixar en el cartell que hi havia penjat: Angladiator. Aquest home té un gran ego, això no es pot negar. Tot fotos seves i un cartell de PxC on apareixia una dona amb un burca i una frase: DIEM PROU! VOTA PxC. Ostres! Costava fer el somriure i aquí no passa res. Però si començàvem l’entrevista girats no en trauríem res. Vam tenir la sort que estava eufòric. El 9nou havia publicat que Anglada havia aconseguit un milió d’euros per finançar la Campanya a les autonòmiques de PxC. Després d’una bona estona d’evitar contestar les preguntes i marxar sempre cap als tòpics, i després de treure-li de dins frases sentencioses, vam decidir acabar. Ell ens va dedicar tot el temps sense cap queixa. Però nosaltres vam sortir una mica marejats de tant “populisme”. El seu discurs era fàcil però convincent. Parlant amb ell fora càmera ens vam adonar que per caure be, si calia desviava una mica el discurs. En vam treure grans promeses. Si arribava a ser President de Catalunya també ens concediria una entrevista. Finalment després de dinar varem entrevistar en Toni Iborra. Una mica molest al principi per les presses i per parlar del conflicte del padró d’una forma tan general. Va anar relaxant-se quan va començar a parlar de la seva feina, de la relació amb els immigrants i els seus problemes reals. La seva visió sobre la situació de Vic també era molt important, vista des de l’altre cantó però sense ser immigrant. Un defensor dels projectes d’integració.

El dia de les entrevistes vam aprendre a fer bones preguntes i ràpid, amb poc temps per preparar-les. També vam aconseguir treure al entrevistat allò que necessitàvem pel reportatge. Una jornada profitosa també per espavilar-nos en de temes de producció, com micròfons, plànols, o fins i tot a tenir en compte d’apagar els mòbils.

Stand-ups i Ben Kiram

El primer dimecres de març va ser l’últim dia de gravació. Quan anàvem amb tren cap a Vic vam estar força estona discutint que posaríem a l’stand-up. El tema inicial del reportatge, el conflicte del padró, no donava de si. Ens en havíem adonat amb les entrevistes. El que si que donava de si, i molt, era el creixement del Partit Plataforma per Catalunya, el discurs xenòfob i l’augment del sentiment d’autodefensa, sobretot amb la crisi econòmica. Vam decidir al tren que el padró només seria un exemple i que més o menys a la meitat havíem de  enfocar  el tema cap el discurs d’Anglada i contraposar-lo amb Ben Kiram. És difícil escriure un stand-up quan no saps quina serà la estructura final de reportatge. Així que finalment vam decidir que diríem que la proposta no s’havia dut a terme però  que era una mostra del sentiment creixent d’autodefensa, d’aquesta manera ens permetria enllaçar-ho tot. Els stand-ups a la plaça de Vic amb un fred més que considerable no van ser fàcils. Soroll, gent que se’ns quedava mirant…finalment ho vam fer tots tan bé com vam poder. Crec sincerament que ens faria falta una classe sencera dedicada als stand-ups. En què fem malament i com ho podem millorar. Temps per provar coses diferents. Jo encara no em sento còmoda davant de la càmera i tot sembla molt forçat. Vam posar el meu perquè jo havia fet les entrevistes i perquè en l’assignatura anterior ja ho havia fet la Mireia. Així anar canviant i aprendre tots amb l’experiència de posar la veu en of.

Amb en Ben Kiram va anar força bé. Estava disposat a parlar de tot menys directament d’Anglada. Però amb preguntes no tan directes i quan ja portàvem una bona estona parlant amb ell, vam aconseguir bones declaracions al respecte. És una home que, tot i parla sovint en veu baixa, i no tenir del tot controlat el castellà, té força i les coses clares.

Edició

Ha estat el procés al que hem dedicat més hores. La manca d’imatges de recurs i el canvi d’estructura han estat el que ens ha fet avançar més lentament. Les entrevistes van ser llargues, i decidir quins talls de veu, quan els posàvem i perquè també. El fet d’haver gravat l’stand-up avanç d’haver fet la edició també afegia un problema. Si, el podíem fer quadrar perquè era general i ja teníem una idea quan el vam gravar, però després a l’hora d’editar ens va limitar una mica l’enfocament. Personalment crec que ens ha quedat el millor possible, comptant amb les imatges i declaracions. El cara a cara d’Anglada i Ben Kiram està ben lligat i demostra clarament les dues visions del tema deixant que l’espectador en faci el seu propi judici.

Conclusió

He aprés molt i sobretot, he vist on ens queda molt per aprendre. Cada vegada dominem millor la càmera i estem més pendents dels aires en les declaracions, els plànols, el so, etc. hem aprés que les imatges de recurs, millor totes amb el trípode. Canviar la estructura i tornar a enforcar el tema ha estat difícil, però crec que ens en hem sortit. És important mirar-se les imatges i escollir ja quan ingestes, sinó deixés massa feina pel final. Crec que ens falta pràctica i correcció en els stand-ups, ningú ens ha donat gaires instruccions, i el judici amb els companys mai pot ser del tot objectiu. De la mateixa manera que posar una veu en of. Suposo que tindrem tots més o menys facultats, però aniria bé que algú ens ajudés a millorar, estem a la universitat per aprendre.

El Comienzo – Pablo Suárez

Entrada la segunda semana de enero se encomendó la realización de un reportaje para la asignatura de lenguajes audiovisuales. El reportaje no debía durar mucho más de tres minutos y tenía que tratar algún tema relevante o de actualidad. Se ordenó la división en grupos de trabajo de cuatro personas. En este caso el grupo fue formado por Víctor Martí, Laia Ferre, Mireia Sánchez y el que suscribe, Pablo Suárez.

El primer paso fue elegir un buen tema a tratar. Tras la tormenta de ideas dentro del grupo se decidió desarrollar un tema poco conocido por la opinión pública como es el caso de los médicos con problemas de adicción a fármacos. Al exponer el tema elegido al profesor Vicenç Sanclemente, éste no resultó del todo convencido dada la dificultad de conseguir testimonios de los propios enfermos y sobre todo al handicap añadido de prestarse a aparecer delante de una cámara de televisión. Después de este revés se decidió tratar el tema de la inmigración en Catalunya, y alentados también por Sanclemente, el asunto central del reportaje sería la polémica iniciativa del alcalde de Vic para impedir empadronar a inmigrantes sin papeles.

La Producción

Laia en tareas de producción

Tras la elección del tema llegó el momento de planificar qué interesaba contar y cómo se debía relatar. Se decidió incluir la opinión de un jurista, algún representante de algún colectivo de ayuda a inmigrantes que a su vez pudiera enlazar con el testimonio de algún inmigrado y también de algún político defensor de esta medida.

En medio del proceso de producción del reportaje el gobierno central se pronunció tachando de ilegal la propuesta del ayuntamiento, por lo que definitivamente nadie se vio perjudicado por ella. Esta circunstancia hizo cambiar los planes iniciales e invitó a desarrollar otro asunto que podría resultar interesante. Medir hasta qué punto hay más o menos integración o racismo, en este caso, en la capital de Osona.

Tras este nuevo revés se decidió prescindir de la figura del jurista ya que el padrón acapararía un segundo plano en el reportaje y se decidió contactar con el secretario general de CCOO en Osona, con Joan Soler –religioso que ha trabajado mucho tiempo en la ayuda al inmigrante-, con Toni Iborra del colectivo solidario ‘Veus diverses’ y con el líder del partido Plataforma per Catalunya Josep Anglada, uno de los principales defensores de la aplicación de esta y otras medidas de corte xenófobo. Además se iba con la intención de contactar con algún inmigrante que diera su punto de vista por medio de alguna de las asociaciones consultadas.

El Rodaje

El día 10 de febrero fue el día elegido para el primer contacto con la ciudad de Vic. Esa misma mañana se había concertado una cita con el religioso Joan Soler y además estaba la pretensión de buscar buenas localizaciones,

Cambiando la Rueda

conocer el entorno y de paso rodar algunas imágenes de recurso. Tras algunas desventuras con el coche, se llegó a la ciudad con cierta demora y finalmente no se pudo realizar la entrevista con Soler. Dicho religioso era la piedra angular de la idea predefinida por el grupo, contar su visión como experto en continuo contacto con inmigrantes y proporcionar algunos contactos de inmigrados que quisieran relatar sus experiencias en Vic.

A pesar de este nuevo contratiempo se supo reaccionar. De camino al barrio del Remei en búsqueda de imágenes de recurso el grupo se encontró con la redacción del diario local ‘El Nou’. Se decide que dos miembros entren para intentar recopilar algo de información que pudiera ser útil, siendo recibidos por el director del diario. El director proporcionó la dirección y teléfono de un par de contactos, entre otros de un empresario marroquí dueño de una tetería en pleno centro de Vic. Éste empresario, llamado Mohamed Ben Kiram iba a ser uno de los principales protagonistas del reportaje.

Después de regresar del Remei, el grupo decidió pasar por la tetería de Ben Kiram. Antes de descubrir las intenciones al propietario, se decidió tomar un té para poco a poco ir cortando el hielo. Al final, todo terminó con una conversación muy cordial entre todos y con una nueva cita para rodar una entrevista con dicho empresario el miércoles de la siguiente semana a eso de las cinco de la tarde.

El segundo día de rodaje fue el viernes de esa misma semana. Ese día fue intenso y con más satisfacciones que contrariedades. Se empezó sobre las 10 de la mañana entrevistando al coordinador general de CC.OO. de la comarca de Osona en la misma sede sindical. Tras una media hora o cuarenta minutos de entrevista se da por finiquitada. Después de dicha entrevista tocaba prepararse para uno de los platos fuertes del día y del reportaje, Josep Anglada. Tras un café y después de revisar las preguntas que se iban a plantear, el grupo entró en el ayuntamiento algo antes de las 12 del medio día. Anglada no tardó en aparecer por la puerta y saludando amigablemente invitó a subir a su despacho personal. La entrevista fue cordial. Tuvo una duración de 50 minutos aproximadamente al margen del ‘off the record’ y como era esperado, se consiguieron buenas declaraciones, buen material para el reportaje en definitiva.

Victor ultima la entrevista con Anglada

Tras la extraña sensación de satisfacción producida por la entrevista a Anglada el grupo decidió ir a comer para, a las cinco de la tarde encarar la última de las entrevistas pactadas para ese día. La entrevista con Toni Iborra del colectivo ‘Veus Diverses’ fue relativamente corta, sencilla y concisa. No duró más de media hora. Dejó una buena sensación ya que representaba en cierto modo la neutralidad en el reportaje, o más que la neutralidad, el sentido común y la legalidad vigente. Finalizada esta última entrevista del día y camino del coche para emprender el retorno a Barcelona se aprovechó la luz que quedaba para rodar algún plano más que pudiera servir para editar la historia coherentemente.

El tercer y definitivo día de rodaje fue el miércoles 17 de febrero. Ya que se había quedado con Ben Kiram desde la semana anterior, lo primero que se hizo nada más llegar a Vic fue avisarle de que a eso de las cinco empezaría la entrevista. Sin problemas. Aprovechando que había sol y algo de tiempo, se procedió a la grabación de los ‘stand up’ de cada uno de los miembros del grupo. Cuando se terminó con esa tarea no quedaban más que unos pocos rayos solares iluminando el cielo.

Laia hace su 'Stand Up'

Ya oscurecido, sobre las cinco y media de la tarde, se comienza con la preparación de la entrevista. Mientras unos ultimaban las preguntas, otros preparaban la cámara y elegían los planos de la entrevista así como algún que otro plano de recurso dentro de la tetería.

Fue una buena entrevista. Larga. De más de una hora de duración. El entrevistado se mostró muy a gusto delante de la cámara y fue muy contundente y visceral en sus afirmaciones. Esto le daba un componente sensorial muy importante, y gracias a su verborrea y su fácil expresión –y sobre todo por su alto nivel de integración en la sociedad de Vic- se decidió que sería el protagonista idóneo para el reportaje, sobre todo como anteposición a las tesis de Josep Anglada.

Laia y Mireia revisan el material

Después de este día, el grupo tenía claro que ya disponía de todo el material audiovisual que necesitaba. Se respiraba un ambiente de satisfacción por el trabajo realizado en el tren de regreso a casa. Pero aún faltaba la edición.

La Edición

A la hora de editar el grupo ya tenía claro en mayor o menor medida qué quería contar pero aún no sabía cómo. El exceso de material, unido a la puesta en común de las ideas de cada uno –siempre es más fácil poner de acuerdo a dos personas que a cuatro- y la falta de conocimientos técnicos avanzados dificultó en cierto modo el desarrollo de un ritmo dinámico en la edición del reportaje. Después de dos o incluso tres semanas ya la idea tenía forma física. Primero se introduciría al personaje principal que era Ben Kiram. Después de presentarse se hablaría de la iniciativa del ayuntamiento de Vic y de las consecuencias sociales que ha acarreado para a posteriori introducir las declaraciones de Toni Iborra, que darían un tono más neutro al tema. Para finalizar el reportaje se pensó en un mano a mano dialéctico entre Anglada y Ben Kiram.

Según parece, y a pesar de no ser la idea inicial a llevar a cabo, al profesor no le desagradó el resultado y después de hacer cambiar algunos planos y locuciones se pudo dar por terminado el reportaje.

Mi visión de los hechos – por Mireia Sánchez

Los primeros pasos

Dar con el tema apropiado para un reportaje de televisión no siempre es fácil. Y precisamente fue algo que vivimos en nuestra propia piel. Teníamos un par de temas originales en mente, pero se esfumaron de un día para otro. El problema: no se podían plasmar en imágenes.  Y ya sabemos que si en televisión no hay imágenes, no hay nada. Ergo no hay reportaje. Así que tras exprimirnos el cerebro varios días en busca de un tema, decidimos recorrer a la ayuda del profesor Sanclemente, que tuvo una gran idea. “¿Por qué no tratáis la situación del padrón en Vic?”. Sin duda, era un tema de actualidad que nos motivaba y que escondía un conflicto, uno de los ingredientes principales del reportaje. Pero, “¿a Vic?”, pensamos nosotros. Al ver nuestras caras de sorpresa, el profesor nos propuso otra opción: explicar la situación de inmigración en Badalona. Pero ya teníamos la miel de Vic en los labios y aceptamos el reto con un sí rotundo. “Nos lo pasaremos bien”, nos dijimos. Y así fue. Así que allá vamos.

El grupo después de grabar en el barrio de El Remei

Calentando motores

Una vez decidido el tema, había que darle forma. Teníamos que plantearnos cómo enfocar el reportaje y delimitarlo, ya que la duración prevista eran aproximadamente tres minutos. Poco tiempo y muchas cosas que contar. Y es que no sólo queríamos explicar la problemática  que se desencadenó desde que el Ayuntamiento de Vic decidiera negar el padrón a los inmigrantes en situación irregular, sino también reflejar la situación actual a través de los ojos de algún inmigrante. Por lo tanto, necesitábamos encontrar a alguna persona que hubiera tenido problemas con el padrón y, de esta manera, poder dotar al reportaje de un carácter humano, nuestro segundo ingrediente. Su historia personal sería el eje principal, de manera que los hechos ocurridos en Vic en los últimos meses girarían entorno a ella. Además, queríamos indagar en el tema aportando diferentes puntos de vista sobre la temática del reportaje. En este sentido, no podía faltar la visión del líder de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada, uno de los principales responsables de la iniciativa del consistorio de Vic. En segundo lugar, necesitábamos a un abogado que valorara la legalidad de la propuesta y, finalmente, a un agente social que pudiera desvelarnos los motivos del posible conflicto entre población autóctona e inmigrante.

Teníamos las ideas claras, pero, de momento, ningún contacto. Así que nos pusimos manos a la obra en la búsqueda de nuestros personajes. Durante una semana, el teléfono y el correo electrónico fueron nuestros principales instrumentos para conseguir los primeros contactos. Finalmente, conseguimos concertar las respectivas entrevistas, aunque nos citaron para la siguiente semana. Sin embargo, las asociaciones de inmigrantes no pudieron proporcionarnos el nombre de ninguna persona afectada por la problemática del padrón. El tiempo pasaba y no podíamos esperar más, por lo que decidimos lanzarnos a la aventura tan pronto como pudimos. A través de uno de los miembros del grupo, contactamos con Joan Soler, un religioso de Vic con experiencia en la integración de los recién llegados.  

Primer día en Vic: los primeros contactos

Teníamos la impresión de que con nuestro primer día en Vic no conseguiríamos dar grandes pasos, aunque sí firmes. Y es que la primera visita a al municipio catalán sería esencial para habituarnos al entorno y conseguir nuestros primeros contactos. Parecía que las cosas iban sobre ruedas hasta que pinchamos una de camino a Vic. Este imprevisto nos impidió llegar a tiempo a nuestra cita con Joan Soler, por lo que tuvimos que buscar otras alternativas una vez llegados a Vic. Sin tiempo que perder, optamos por grabar imágenes de recurso y, justo cuando nos dirigíamos al barrio de El Remei –zona donde se concentra un alto porcentaje de población inmigrante- dimos con la aguja del pajar. La redacción del diario El punt no pasó desapercibida para nosotros y, sin pensárnoslo dos veces, decidimos entrar en busca de información. El diario nos proporcionó el nombre de un inmigrante magrebí que ya llevaba cinco años en Vic y tenía un negocio propio. Aunque Mohamed no cumplía con el perfil que buscábamos inicialmente, ya que no había tenido problemas con el padrón, pensamos que sería una buena opción. Y es que sería difícil encontrar a alguien que hubiera vivido la problemática en primera persona, dado que el gobierno central había rechazado en los últimos días. Además, tenía otro componente a su favor: ya había participado en algunos reportajes de televisión sobre la inmigración. Esa misma tarde decidimos tomarnos un té en su tetería para conocerle personalmente y presentarle la propuesta. Mohamed era el nombre de nuestro protagonista.

Preparando el material para tomar imágenes de recurso

Segundo día en Vic: el contacto institucional

El segundo día en la capital de Osona fue el más productivo de todos, ya que durante ese viernes se concentraron todas las entrevistas. A las nueve de la mañana empezamos una carrera incesante por diferentes instituciones de Vic que se prolongó hasta la tarde. Entrevistamos al secretario general de CCOO de Osona, al líder de PxC, Josep Anglada, y al abogado y representante de la asociación de inmigrantes “Veus diverses”, Toni Iborra. Teníamos la sensación de que habíamos encontrado el material que estábamos buscando para el reportaje. Sobre todo en relación a Josep Anglada, cuyas declaraciones xenófobas captaron nuestra atención rápidamente. Su discurso se articulaba principalmente en contra de la inmigración musulmana, a quien acusaba de no integrarse entre la población autóctona y de ser una amenaza terrorista para los países de acogida. Fue entonces cuando nos dimos cuenta de que Mohamed era el protagonista perfecto: un ejemplo de integración que invalidaba las declaraciones del líder de PxC.

Último día en Vic: el contacto más humano

Ya sólo nos faltaba conocer con más detalle la historia personal de Mohamed, su experiencia desde que llegó a Vic hace ya cinco años. Las palabras de Mohamed dejaron entrever su carácter luchador, sus ganas de integrarse y de ayudar a los recién llegados. La cámara también supo retratarlo. Durante la entrevista, le preguntamos sobre sus sentimientos respecto a la inmigración en Vic, su opinión sobre la iniciativa del padrón por parte del Ayuntamiento, los obstáculos con los que se encontró para abrir su negocio y la visión que tiene de la ciudad en estos momentos. En este sentido, intentamos buscar respuestas que contrastaran con la visión de Anglada a fin de reflejar dos visiones opuestas. Y con Mohamed despedimos nuestro último día en Vic, pero no sin antes grabar los stand-ups que conducirían el discurso de nuestro reportaje.

Durante la entrevista a Mohamed

La edición: un proceso complejo

Quizás la parte más compleja de este trabajo fue la edición, no sólo por la claridad de ideas que conlleva el montaje sino también por la falta de conocimientos técnicos. La suma de estos dos factores dio como resultado más de dos semanas de trabajo en las aulas de edición. Sin duda, el primer problema que se nos planteó fue la manera de organizar el reportaje: contábamos con una gran cantidad de información, más de tres horas de entrevistas, y un tema muy amplio y complicado. Teníamos claro cuál sería la columna vertebral del trabajo: el carácter humano y el conflicto entre la población autóctona e inmigrante de Vic. Nuestra prioridad ya no era explicar la propuesta del Ayuntamiento, sino indagar sobre las causas que provocan que un municipio quiera adoptar tales iniciativas. Así que, a partir de esta idea, fuimos intentando dar sentido a nuestro reportaje, modificando continuamente el guión hasta dar con el producto final. Y es que sabíamos que la calidad del reportaje dependía principalmente de su puesta en escena. De la cantidad exacta y de la combinación adecuada de los ingredientes principales.

La meva visió dels fets – per Víctor Martí

Tot va començar una tarda hivernal dels inicis del 2010. A l’aula d’edició del renovat i domòtic campus de Comunicació, se’ns plantejava la realització d’un reportatge audiovisual. La durada havia de ser d’entre tres i quatre minuts. El format televisiu, per a introduir en un hipotètic telenotícies. La temàtica havia de ser lliure, però s’aconsellava que fos d’una qüestió on hi hagués un conflicte.  Se’ns presentava un repte interessant, era el moment que quatre periodistes en potència  busquessin un tema amb ganxo.

Aquesta primera etapa va ser més complicada del què semblava, principalment perquè havíem de preveure la producció, imaginar imatges per reproduir el què volíem i, sobretot, “vendre” la viabilitat del projecte al Vicenç Sanclemente, el nostre cap. En un inici, els temes que plantejaven s’enfonsaven més ràpid que un vaixell de paper. Frases com “és difícil plasmar-ho amb imatges”, “és una bogeria de producció” o “a mi no m’agrada aquest tema” es convertien en un leit motiv  constant en les reunions periòdiques del grup. Fins que un dia, vàrem plantejar els dubtes a en Vicenç. Era el moment de comprometre’ns amb un tema i estàvem bloquejats. Teníem en ment moltes propostes, però no ens tiràvem a la piscina. Una d’aquestes idees era la immigració. Finalment, animats pel Vicenç i per l’actualitat, vam decidir enfocar el nostre reportatge en relació a Vic i tota la problemàtica sorgida arran de la decisió de l’alcalde de la capital d’Osona de endurir el sistema d’empadronament a persones immigrades.

Sí, havíem pres una decisió. Ens havíem compromès a realitzar un reportatge sobre Vic i tota la problemàtica del padró. Era el moment de organitzar-nos i planificar una producció que es preveia complexa. Però abans, havíem de plantejar l’estil del reportatge. Descriure el què volíem fer. La nostra primera idea era dotar la peça d’un caràcter marcadament humà, on els protagonistes fossin persones que haguessin tingut problemes amb el padró. Al mateix temps ens interessava parlar amb un jurista que ens valorés la legalitat de la iniciativa municipal. Per últim, la visió d’un polític que recolzés les tesis de l’ajuntament.

Però els nostres primers plans es van modificar. En mig procés de producció l’Estat espanyol va decretar que la proposta de l’Ajuntament de Vic era il·legal. Per tant, el padró deixava de ser notícia. Havíem de replantejar el reportatge i enfocar-lo des d’un altre punt de vista. Per això, ens vam decantar per conèixer si realment a Vic hi havia un conflicte entre immigrants i població autòctona

Aquest replantejament feia que s’haguessin de buscar nous contactes. El nostre personatge havia de ser un immigrant i, a poder ser, que fos un exemple d’integració. Aquesta última premissa era important, ja que volíem contraposar-la amb la visió del discurs radical del líder del Plataforma per Catalunya Josep Anglada. A més, aquesta perspectiva la volíem contraposar amb l’advocat de l’associació de diàleg multicultural “Veus diverses”. Un cop definits els nostres protagonistes, era el moment crear contactes, “la mare” del periodisme.

La dificultat del nostre projecte estava amb el fet que la distància geogràfica feia més difícil l’establiment de contactes. No coneixíem quasi ningú de Vic. Havíem de començar de zero i generar confiança a l’hora de crear els contactes.  En un primer instant, vam contactar amb Joan Soler, un monjo claressià que havia desenvolupat projectes d’integració amb immigrants de Vic. El primer dimecres de febrer vam quedar amb ell per presentar-li el projecte. Aquesta presa de contacte ens serviria per conèixer  la seva visió sobre la situació de Vic i, a més, preveiem que ens podria posar en contacte amb immigrants. Però, a vegades, les coses no surten com planeges, i pujant amb cotxe cap a Vic se’ns va rebentar una roda. Aquest contratemps va provocar que no arribéssim a temps a l’entrevista amb en Joan Soler i que, per tant, perdéssim un dels nostres únics contactes. Tot i així vam saber reaccionar a temps i aquella mateixa tarda vam presentar-nos a la redacció del diari El Punt de Vic per tal que ens poguessin posar en contacte amb un immigrant integrat de Vic. Curiosament, la publicació havia realitzat una sèrie de reportatges sobre la vida de persones no autòctones a Osona. Un d’aquests era el Mohamed Ben Kiram, propietari d’una teteria en el cor de Vic. Aquella mateixa tarda vàrem beure’ns un dels seus deliciosos tes i li vàrem presentar el nostre projecte. No li importava ser filmat. Ja teníem protagonista.

Així doncs ja havíem estructurat el reportatge. Teníem concertades una entrevista amb Toni Iborra, advocat i membre del col·lectiu “Veus diverses”, Josep Anglada, líder de PxC i Mohamed Ben Kiram. A més, també vam obtenir una xerrada amb el secretari general de l’UGT a Osona, que havia signat un manifest contrari a la iniciativa del padró desenvolupada pel consistori vigatà. Era el moment de filmar i enregistrar les imatges i declaracions que plasmarien allò que volíem transmetre.

Després del nostre primer i accidentat contacte, el divendres més gèlid de tot l’hivern ens vam plantar per segona vegada en menys d’una setmana a la capital d’Osona. Aquest cop era per realitzar tres entrevistes: al secretari comarcal de la UGT, Josep Anglada i Toni Iborra. Es presentava un dia intens però productiu. A més, aquell dia també ens va servir per gravar imatges de recurs, ja que tot i el fred feia un sol radiant. De totes les converses que vam filmar ens  va sorprendre la contundència i populisme de Josep Anglada. És una persona que amb les seves declaracions no deixa indiferent. Per això, després de l’hora i quart d’entrevista vam coincidir que seria un dels eixos del reportatge. El seu discurs xenòfob contrastaria a la perfecció amb les impressions d’en Mohamed. I així va ser.

La tercera i última jornada a Vic va servir per entrevistar a el nostre protagonista. En tot moment vam voler conèixer la història personal d’en Mohamed. No ens importava la seva opinió sobre l’Anglada, sinó la seva història, la seva experiència, la seva vivència. Tot i així ens vam adonar que era una persona que deia moltes coses. Tenia inquietuds i es mullava en tot moment sobre la seva percepció de la immigració a Vic. A més, el fet que fos musulmà ens permetia contraposar la postura antiislàmica del líder de Plataforma per Catalunya. Aquell mateix dia, vam aprofitar per a gravar els stand-ups.  Ja havíem gravat ara tocava ordenar les idees i entrar en un nou món: l’editatge.

Fent una analogia agrícola, editar és la poma d’un pomer. La seva qualitat depèn de l’arrel (el tema) i la fortalesa del tronc (la producció i filmació). L’edició final és el resultat de la feina feta en els processos anteriors. Sense un bon tema i una bona planificació de la producció no naixerà un bon reportatge. En el nostre cas, crec que aquest últim graó ha estat el més llarg en quan a hores invertides. Aquest fet s’ha degut a la nostra inexperiència audiovisual. Tot i així, vam saber planificar el què volíem explicar i, per això, finalment vam saber traduir allò que volíem.

Per això, una de les nostre premisses era focalitzar la narració amb en Mohamed. Així, a través d’un cas concret introduiríem el conflicte entre cultures que existeix a Vic. Això ho faríem mitjançant l’aparició del discurs controvertit i del polèmic Josep Anglada. Per tal, de neutralitzar dues postures contraposades introduiríem una declaració de Toni Iborra. La reflexió final que comunicaríem és que, en el fons, existeix un problema de comunicació entre persones. Un problema que fa que existeixin personatges i discursos xenòfobs com el de Plataforma per Catalunya.

Per concloure, m’agradaria expressar la meva opinió sobre la feina feta. Personalment, crec que hem realitzat un molt bon projecte. Sobretot perquè cada membre del grup ha sapigut desenvolupar el seu rol. No hi ha hagut estridències ni retrets. Tothom aportava el seu granet per aconseguir fer un bon reportatge. Hem tingut contratemps (manca d’imatges de recurs, per exemple) que hem sapigut sortejar a la perfecció. I per últim i, més important, he gaudit moltíssim fent el què en un futur pot ser la meva feina.